I ploro (ho sento, és inevitable) de la ràbia que porto dins, perquè amb vint-i-un anys tenies tot un llarg camí on t'acompanyaríem a cada passa que donaries.
Ningú es mereix tenir un càncer, ni patir, ni tenir por a estar viu perquè no saps on seràs d'aquí un segon. Sembla irònic però és cert, ens animaves més tu dient-nos que et trobaves bé, estant enèrgic i podent fer vida normal. Malauradament, la cosa es va complicar.
Sé que no voldries que plorés, però entre llàgrimes intento sortir d'aquest pou on m'ha posat la vida.
Hi ha tantes coses que t'hagués dit i que seguiria dient-te, perquè tu erets la definició d'un bon amic.
Com et deia sovint, i tal i com et vaig prometre, aniré al teu poble. Sense tu, però amb tu.
Sempre recordaré les teves paraules.
Mai t'oblidaré, Jordi. Mai.
T'estimem.
"Nada en esta vida es comparable a la dulce y aterradora emoción de dar el paso cuando has puesto todo en la balanza y vas a por todas."
I tu hi vas anar.
